Per què de vegades és bo suspendre?

L’error permet analitzar la situació per millorar. L’encert, no. L’actitud dels pares és clau per afrontar els suspensos correctament. Cal ensenyar als nois a tolerar la frustració, des de l’escola i des de casa.

La vida està plena d’encerts i d’errors, potser més dels segons que dels primers, però poques vegades ens ensenyen a gestionar-los de la forma adequada o treure’ls el major profit. “M’agraden els meus errors”, deia Charles Chaplin, “no vull renunciar a la llibertat deliciosa d’equivocar-me”.

És hora punta de tancament d’avaluacions, obtenció de qualificacions i notes de tall per poder accedir a diferents formacions i les paraules d’aprovat o suspens cobren en aquests dies un especial protagonisme. La meta està a treure més d’un cinc, però de vegades l’aprenentatge no rau en aquest tall. Així, ho expliquen diversos experts en educació.

“Si alguna cosa et surt malament, avalues ​​la situació i analitzes el que va poder sortir malament. En canvi, quan aproves, no et pares a pensar en per què va sortir bé. L’error sempre s’analitza, l’encert no“, afirma José Manuel Suárez Sandomingo, president de l’Associació Professional de Pedagogs i Psicopedagogs de Galícia (APEGA). L’error et permet elaborar un resposta i per tant un procés d’aprenentatge que pots aplicar després a altres casos.

En el món acadèmic, “suspendre no és més que una circumstància de la vida que pot servir d’al·licient, fent evident que alguna cosa no ha anat com hauria. Permet millorar la manera de treballar”, afegeix per la seva banda Maria Bustamante, psicòloga infantil del Institut Centta de Madrid.

Els motius del suspens

El percentatge de suspesos en les proves de Selectivitat està al voltant del 5% cada any. Però la xifra en Batxillerat, és molt més elevada. “En algunes ocasions pot acostar-se al 50%, encara que varia molt entre unes comunitats autònomes”, assenyala Jesús Zapatero Herranz, orientador educatiu i membre de la junta directiva de l’Associació Aragonesa de Psicopedagogia (AAPS).

Per poder treure el costat positiu als suspensos, opina l’especialista, “cal analitzar-bé i fer un pla de millora que per desgràcia molt poques vegades es fa “.

Els motius del suspens són molt nombrosos i el focus cal posar-ho en moltes àrees, començant des de la pròpia escola com a institució. “L’escola és una carrera d’obstacles i la maduració del nen no té per què coincidir amb les etapes acadèmiques, cada nen evoluciona en un temps diferent”, explica Suárez. I aquí, radiquen molts dels problemes.

Segons van passant les etapes educatives, les dificultats es compliquen, no només en les matèries sinó també en les exigències de cada professor i el nen pot ser que biològicament encara no estigui preparat per a ells.

D’altra banda, l’aprenentatge que s’ensenya als alumnes dels seus encerts o errors no sempre és l’adequat. “El fracàs escolar és una entelèquia, tot es redueix a aprovar o suspendre i en l’aprenentatge influeixen molts més factors”, afirma aquest expert. Per exemple, seria molt necessari que des de l’escola s’impartissin classes de tècniques d’estudi “A l’alumnat se’ls diu què estudiar però no com fer-ho”, lamenta. De manera que en anar suspenent, els alumnes es van frustrant: els ‘estrenyen’ a casa, els castiguen i poden fins i tot canviar de companys o amics en repetir cursos -encara que a vegades aquesta opció és la millor socialment-.

Tot això unit a factors propis de la seva edat fa que el nen se senti cada vegada pitjor.

“Alguna cosa hem de canviar”, apunta Suárez, “l’escola és una entitat classificadora i no tothom té per què saber de tot. Per aquest motiu cada vegada s’estigui prestant més atenció a la teoria de les Intel·ligències Múltiples de Gardner. Un, per exemple, pot ser molt bo en matemàtiques però molt dolent en filosofia. Cada un té una capacitat específica, no té per què tenir-les totes”. I això és precisament el que va defensar el psicòleg Howard Gardner quan va parlar per primera vegada en l’any 1983 d’aquesta teoria: “No tenim una única intel·ligència, sinó una col·lecció de potencialitats que es completen”.

Una altra de les qüestions importants en analitzar els motius del suspens és el procés de decidir què estudiar i què no. L’experiència professional de Zapatero Herranz assenyala que un nombre important d’alumnes que cursen Batxillerat no sap per què, ni per què ho estan estudiant. “No ho tenen molt clar ni tampoc coneixen bé altres alternatives, com els cicles de grau mitjà de Formació Professional”, afirma. La metodologia que s’empra en el Batxillerat està molt basada en l’estudi i la memorització, ja que s’enfoca sobretot a la preparació de la Selectivitat. I, d’altra banda, continuen existint matèries generals i comuns -encara que hi hagi diferents modalitats i assignatures optatives que tria l’alumne segons les seves interessos-.

“El procés per decidir si fer batxillerat o no és molt important”, exposa aquest especialista. Però per això, hi ha alguns problemes. Un d’ells és la manca d’informació i prejudicis: molts alumnes no saben el que és la Formació Professional. “Sembla que és una cosa de segona categoria i molts pares ni s’ho plantegen”, diu. I, però, pot ser una de les millors opcions: “Hi ha bastants casos d’alumnes que després de fer primer de batxillerat i tenir molt mals resultats han obtingut altres molt bons cursant un grau mitjà, i fins i tot molts continuen després els seus estudis en cicles de grau superior i en graus universitaris “, informa. Un altre dels problemes és sens dubte, els escassos recursos que es dediquen a l’orientació de l’alumnat.

Família i escola, de la mà

En aquest procés d’anàlisi del suspens o de l’error és important el paper del professorat i de la família. “S’ha de tenir en compte tots els elements perquè no sempre analitzem el perquè dels resultats. I a les proves em remeto: alguna cosa falla en aquesta anàlisi perquè el nostre sistema educatiu porta molts anys suspenent a més del 25% dels estudiants, i els resultats no milloren”. afirma Zapatero.

La frustració té dues sortides: una que serveix com a al·licient (‘jo puc amb això, ningú em va a parar’) i una altra com a obstacle (‘no sóc capaç, jo no puc amb això’). Per això, és fonamental educar en l’error i preparar-los per als fracassos. ” Si a un nen no se’ls ensenya que l’error forma part de la vida, li estarem ensenyant a ser un nen dependent . Quan el que cal ensenyar és tot el contrari: a ser una persona resilient i fort per a la vida “, assegura Suárez. El mateix succeeix amb alumnes acostumats a aprovar sempre que, de sobte, treuen un quatre i no saben com afrontar-: “Educar en l’error és fonamental per a valorar el que costa l’esforç”, insisteix.

Un suspens cal canalitzar-com “una nova oportunitat de demostrar que pot ser superat, o també com un avís que hem de millorar”, aconsella Maria Bustamante. La clau principal és, sobretot, la tranquil·litat, l’anàlisi realista i la fermesa en l’aplicació de solucions.Una cosa fonamental per a això és l’actitud dels pares i l’ensenyament que els donen als seus fills. Des de l’escola i des de casa cal educar per a la frustració: l’error forma part de la vida, fa que valorem més l’esforç i que no ens acomodem en l’èxit. D’aquí la popular frase de ‘l’important no és arribar sinó mantenir-se’.

És molt important, insisteix Bustamante, que els pares no prenguin els suspensos com un índex de valor personal dels seus fills, sinó com un reflex d’unes circumstàncies que poden ser resoltes. Han de mantenir una actitud adequada, positiva i ferma, que s’atengui al que pot estar afectant al seu fill, ja que pot interferir en el seu desenvolupament integral. “Mai s’han de mesurar a si mateixos com a pares per l’èxit dels seus fills en els estudis”, conclou.

BEATRIZ G. Portalatín – EL MUNDO

L’educació dels més joves

El Metge de Família anglès, Ronald Gibson, va començar una conferència sobre conflicte generacional, citant quatre frases:

1) “La nostra joventut li agrada el luxe i és mal educada, no fa cas a les autoritats i no té cap respecte pels de més edat. Els nostres fills avui són uns veritables tirans. Ells no es posen drets quan una persona anciana entra . Responen als seus pares i són simplement dolents. “

2) “Ja no tinc cap esperança en el futur del nostre país, si el jovent d’avui pren demà el poder, perquè aquesta joventut és insuportable, desenfrenada, simplement horrible.”

3) “El nostre món va arribar al seu punt crític. Els fills ja no escolten als seus pares. La fi del món no pot estar molt lluny.”

4) “Aquesta joventut està malmesa fins al fons del cor. Els joves són malfactors i ociosos. Ells mai seran com la joventut d’abans. La joventut d’avui no serà capaç de mantenir la nostra cultura.”

Després d’enunciar les quatre cites, el Doctor Gibson, observava com a gran part de la concurrència aprovava cadascuna de les frases.

Va esperar uns instants a què es emmudissin els murmuris de la gent comentant el que expressa i llavors va revelar l’origen de les frases, dient:

La primera frase és de Sòcrates (470-399 A. C.);

La segona és d’Hesíode (720 A. C.);

La tercera és d’un sacerdot (2.000 A. C.);

La quarta estava escrita en un got d’argila descobert en les ruïnes de Babilònia (actual Bagdad) i amb més de 4.000 anys d’existència;

I davant la perplexitat dels assistents, va concloure dient-los:

Senyores Mares i Senyors Pares de família:

Relaxeu-vos, QUE LA COSA SEMPRE HA ESTAT AIXÍ …

Ser mare de nens de 12 anys: el més difícil

Les dones amb fills preadolescents són les que presenten més nivells d’angoixa i insatisfacció amb la vida.

La tempesta perfecta sobre les mares plana quan els seus fills arriben als 11 i 12 anys. El despertar de la preadolescència o, en llenguatge anglosaxó, quan arriben a ­tweens (de twelve), coincideix amb els nivells més alts d’angoixa de les mares i els indicadors més baixos de satisfacció amb la vida. Així es constata en l’estudi What’s, de les professores Suniya S. Luthar i Lucia Ciciolla (Universitat d’Arizona). Publicat aquest 2016 a ­ Developmental Psychology l’informe aporta nous punts de vista i, sobretot, canvia el focus i el situa sobre els sentiments de les mares.

Ni l’explosió que produeix l’arribada d’un nadó, ni la síndrome del niu buit, ni l’apogeu de l’adolescència no són els moments més complexos en el trajecte de la maternitat. Les investigadores basen el seu treball en 2.250 entrevistes realitzades a dones amb estudis universitaris (aquest segment social està poc estudiat, assenyalen, i para­doxalment és el que més temps dedica als seus fills encara que treballi) i indiquen que són diversos els elements que conflueixen en un moment en el qual aquestes mares estan també arribant a la mitjana edat i es pregunten per les seves vides i els seus futurs.

A partir aproximadament dels 11 anys, nens i nenes (encara que no coincideixin exactament els ritmes) comencen a bregar amb la pubertat, els canvis hormonals, els primers canvis físics, i planen els riscos sobre el consum d’alcohol, drogues i les relacions sexuals. Aquesta situació es dóna en un context escolar complex. Nois i noies passen de l’educació primària, de tenir un mestre referencial, a la secundària amb un professor en cada matèria, un ambient més fred, fins i tot un altre tipus d’edifici escolar, amb unes aules més impersonals i una pressió acadèmica més forta. Les dones, que continuen sent les que estan en primera línia en la cura dels fills, perceben i fan seva aquesta si­tuació de canvi i de ­fragilitat dels nens, però en un moment en el qual el llenguatge habitual i la gestualitat de l’ afecte amb els fills comença a no ­funcionar.

Evidentment aquesta situació crea confusió i moltes preguntes sobre si s’ha educat correc­tament els fills en les etapes prèvies. I, sobretot, les investigadores afirmen que és el moment en què es produeix la “separació que més dol”, que no és quan abandonen el niu “físicament” sinó quan ho comencen a fer “psicològicament” que és en aquesta preadolescència. Les actituds rudes i de rebuig dels fills “fereixen profundament” les mares.

El focus es posa en les dones, que encara afronten aquesta etapa dels seus fills amb moltes obligacions que continuen re­caient principalment sobre la seva esquena, en un enèsim exemple de la desigualtat i de les “tasques invisibles”. Elles continuen organitzant les activitats dels nens, encara cal portar-los sovint d’un lloc a l’altre en una etapa de la vida en la qual, segons els estudis previs realitzats, la satisfacció en la relació amb la parella (si es té) descendeix als nivells més baixos, i els en­frontaments són més alts. El sentiment que més es descriu és el de buit.

Per això, i a partir d’estudis previs, se subratlla la necessitat que les dones enriqueixin i ­busquin suport a la seva xarxa d’amistats –més enllà de la parella i de la família– per compartir punts de vista i ànim en uns ­moments que qualifiquen d’“esgotament de l’ego”. Per recordar que abans que mares són persones, la línia de treball d’aquestes investigadores posa en qüestió les tesis propagades aquests ­últims anys sobre les mares “helicòpter” o “fill-cèntriques” en entendre que la seva recerca del benestar va molt més enllà del seu paper maternal.

Val també la pena que mares i pares observin aquesta etapa de la pubertat, molt menys estudiada que l’adolescència, amb altres ulls, explica la psicopedagoga Nora Rodríguez. És una etapa de vulnerabilitat per als nens i les nenes, però també imprescindible per sortir després a la societat –allò que seria l’ado­lescència–. És un assaig per a la vida, un moment evolutiu en què els éssers humans assoleixen un alt nivell d’adaptabilitat, assenyala l’autora Neurociència per a pares. Cal mirar-la així de manera positiva i no sempre posant l’accent en l’enfrontament amb els pares o la ruptura de les normes, perquè aquesta és només una petita part.

Si es valoressin aquestes “capacitats evolutives positives” i s’hi insistís tant com s’insisteix en les “ mancances”, tindríem a nois i noies més confiats i segurs de si mateixos, indica. I pares més tranquils. Potser és el moment que mares i pares recu­perin passions i aparquin en la mesura que els sigui possible el cansament i la preocupació. I s’adrecin als fills d’una altra ­manera, tot relatant-los detalls sobre ells que només els pares coneixen.

Però cal tornar al punt inicial, a aquest complex moment vital en què coincideixen molts factors i on es plantegen dues preguntes: “Ets vista i estimada com la persona que realment ets? En moments d’angoixa, et sents reconfortada? La relació amb la parella, segons l’estudi Who ­mothers mommy (Luthar i ­Ciciolla), és important, però no determinant, ja que les relacions estretes amb les amistats actuen també com a protectors emo­cionals. I els beneficis d’estar casats (en parelles heterosexuals), s’indica, són inferiors per a la ­dona que per a l’home. Millor, doncs, unir-se davant la tempesta perfecta.

CRISTINA SEN – LA VANGUARDIA